3_Estudis: Josep Ferrando _Arquitectura

Plànols: Josep Ferrando_Arquitectura

Fotos en color: Adrià Goula. Fotos en B/N + foto accés: Jaume Prat

On?

     Barcelona. L’Esquerra de l’Eixample, al carrer Mallorca. Equidistant del Mercat del Ninot i aquesta mena de sala a cel obert en que s’ha convertit el carrer Enric Granados, on resulta tan agradable sopar. També a prop, el Clínic i la Universitat Industrial. Grans peces d’equipament de més d’una mançana. Molta vida al carrer, que s’està transformant a marxes forçades en alguna altra cosa. Les mançanes estan formades per blocs de pisos entre mitgeres d’èpoques desiguals, des de finals del XIX fins als anys seixanta i algunes peces més modernes. La secció dels blocs de pisos decimonònics és, sempre, molt complexa. Els interiors de mançana són privats. Les plantes baixes solien ocupar-se amb naus industrials o negocis de més mida, i la seva suma va fer que, durant dècades, els baixos de l’Eixample fossin un dels polígons industrials més grans i importants de Catalunya. Per agregació de peces de mida similar. El primer pis era un principal d’habitatge que, molts cops, s’ha tercialitzat. Actualment el camí s’està revertint. Més amunt, barreja d’habitatge i oficines en proporcions desiguals. Cap al carrer, botigues, bars, etcètera.

     Una mançana estàndard d’habitatge mesura, d’eix de carrer a eix de carrer, 133 metres. 113 per la corona edificada. Si fixem una profunditat edificable d’uns 22 metres ens dona unes dimensions de pati interior de mançana d’uns 69-70 metres, la plataforma base acostuma a fixar la seva cota zero al primer pis, els jardins dels principals, que podien arribar a esdevenir veritables cases unifamiliars. Per sota, locals il·luminats amb petits patis, claraboies, etcètera, que, per tant, obliguen als primers pisos a unes servituds de llum. Dos universos convivint en harmonia.

     Els locals en planta baixa arriben a esdevenir veritables espais secrets, sorprenents, diferents. A un d’aquests locals, ubicat sota el pati interior de mançana, al que s’arriba per una mena de camí iniciàtic que travessa els 22 metres d’amplada d’un bloc d’habitatges de principis del segle XX, hi ha l’espai multidisciplinar on hi conviuen l’estudi d’en Josep Ferrando i l’empresa de remodelació d’espais ROOM SL (Roman Ortega).

     La seva relació amb l’exterior és, doncs, molt complexa.

l'accés

Com?

     Despullant completament el local en un primer moment, una nau industrial antiga ubicada en aquest espai secret, a la que s’accedia per una mena de doble porteria, la segona, consistent en un passadís llarg i ample, tancada amb una reixa metàl·lica i segregada de la primera, que dona accés als pisos superiors.

     Un cop buidat el lloc es mira d’entendre, fixar unes regles de joc i condicionar-lo.

     El local és un buit d’uns cinc metres llargs d’alçada (potser cinc i mig) cobert amb un forjat unidireccional de bigueta metàl·lica i revoltó manual. En planta és un rectangle relativament allargat amb el seu cantó llarg, que coincideix amb l’estructura primària, dues parets portants i una crugia intermèdia formada per columnes de fosa suportant una jàssera metàl·lica, paral·lel al carrer. En suma: un espai delimitat per quatre parets, amb claraboies petites perimetrals de llum zenital i un petit pati mínim entrant a ma dreta.

     Les operacions bàsiques de condicionament realitzades per Josep Ferrando i Roman Ortega, dut a terme per ROOM, SL, van ser dues: el buidat abans esmentat i la inclusió, per tensar l’espai, de tres caixes de caràcter i mida molt diferents al seu interior.

     La primera caixa, la més petita, està fixada al costat de l’accés a ma dreta, enganxada a una de les cantonades del local (coincidint amb els baixants) conté totes les parts humides: lavabos, un office petit. No toca el sostre i la seva coberta pot usar-se per emmagatzemar coses. Aquesta caixa no marca pròpiament l’accés, situant-se a una certa distància d’ell: el camí que s’ha hagut de fer fins arribar a la porta ja és, per sí mateix, prou complex com per necessitar cap artifici interior més.

     La segona caixa queda just davant de l’accés, i ens hi enfrontem quan entrem. Recorre longitudinalment tot el local i, en planta, forma una pinta complexa de despatxos i petites habitacions segregades de l’espai principal. Es queda a mitja alçada. A la seva part superior, a la que s’accedeix a través d’una escala recta enfrontada amb l’entrada, la seva coberta forma un altell amb dues sales de reunió addicionals, una a cada banda de l’escala, arraulides rere un parapet baix que per l’interior té lleixes on es dipositen llibres.

     La tercera caixa és una caixa buida, un espai negatiu: un pati de bona mida que va obligar,  per a ser formalitzat, a tallar tota la paret del tester de la nau. És l’única peça de la intervenció que toca estructura.

     El pati té una forma complexa en L (o més aviat en P massissa), fent-se més gruixut a la part descoberta i lliure de la nau i més prim quan coincideix amb l’amplada de la segona caixa. Aquest recurs permet segregar de l’espai principal una sala de reunions a penes tancada per una porta corredissa, un lloc on estar tranquil sense deixar d’estar a l’espai principal, en contacte directe amb les taules de treball.

     Aquests recursos, per sí sols, formalitzen l’estudi.

     Les taules de treball es disposen, a l’espai gran, en bateria, perpendiculars al carrer, quatre taules de bona mida construïdes expressament, servides des de la paret nord-est, la més enganxada al carrer, a través d’unes canonades metàl·liques que van de la paret a la taula a una alçada d’uns dos metres. Els cables cauen de la mànega a la taula quan ja no destorben i pot ser electrificada sense entrebancs ni cap terra tècnic. Per evidenciar el sistema, s’han deixat de color taronja.

     Es seu a unes cadires Eiffel blanques, disseny Charles & Ray Eames. Les sales de reunions es condicionen de forma similar.

    

     Tot l’espai s’ha resolt amb quatre materials: Pi, acer, vidre... i blanc.

     El pi forma l’estructura de les caixes, les fusteries interiors i el paviment del pati. També els tancaments opacs dels volums, i es troba en forma de biguetes, fusteries massisses amb muntants de bona mida i taulells d’encenalls orientats (OSB).

     L’acer forma les fusteries exteriors (les que tanquen la tercera caixa, és a dir, el pati), els suports de les taules i la porta d’accés, una caixa d’acer que aprofita la petita sobreelevació de la porta per a formar un petit graonet des del que tenir una primera visió total de l’espai.

vista des de l'accés

     El vidre: forma el tancament de dues caixes: la segona i la tercera. El front dels despatxos està, per tant, obert a la sala principal. Es juga amb la capacitat de passar d’opac a transparent segons la posició relativa amb que ens hi enfrontem i les condicions amb que s’il·lumini la banda oposada a que ens trobem, per a duplicar l’espai de l’estudi o fer desaparèixer, gairebé, la segona caixa, en un joc ambigu en que aquesta perd , segons on ens trobem, tota la seva potència conceptual per a fondre dos espais en un i recordar que és tan sols un moble. Explica que l’espai és dinàmic, que s’usa movent-nos. També pot explicar l’espai duplicant-lo quan estem tangents al tancament del despatx.

     El blanc. Majoritàriament pintura. Cobreix tota la resta de l’espai, sostres, paviment (continu de resines, arreu menys al pati, que és de pi) i mobles inclosos. El blanc, segons em va explicar en Josep, unifica i matisa la resta de materials. El blanc, crec, sobretot quan s’usa com a pintura, no anul·la la textura, tan sols la matisa, la unifica. El blanc ens remet, també, a diverses velocitats d’observació. Un espectador indolent no pararà esment a aquestes diferències, un de més atent sí, donant diverses profunditats de lectura a l’espai.

     En circumstàncies normals, una descripció de l’estudi acabaria aquí. Però en aquest espai hi ha un estudi d’arquitectura, arquitectura en ell mateix, usat per a produir arquitectures que, eventualment, són elles mateixes peces d’una altra arquitectura que les engloba. El contingut de l’estudi, per tant, passa a ser i a formar arquitectura amb la mateixa potència que el continent. De fet, el modifica de tal manera que no s’entén l’espai sense la seva funció.

     Primer, la biblioteca: Josep Ferrando té una biblioteca privada espectacular. Molt important. Els llibres s’adossen a la paret nord-est (la mateixa que alimenta les taules) ubicats sobre unes estanteries d’acer que no toquen la paret del fons. Després veurem per què. La manera d’ordenar aquests llibres mereixeria un article apart. També se’n troben al llarg dels ampits de la coberta de la segona caixa. Els llibres, a part del que serveixen, formen una textura diferent, multicolor, activa, superposada a les textures de l’espai. Formant part de les textures de l’espai. No en va la dimensió de molts d’aquests llibres és equiparable a la d’un maó.

     Segon, les maquetes. Avançant-me al tercer apartat, Josep Ferrando treballa en maqueta. N’hi ha desenes i desenes, moltíssimes, disposades a tot l’estudi. És important el fet que siguin d’escales diferents, i usades per funcions molt diferents: n’hi ha algunes a escala 1:1, d’altres a escala urbana. També són de diferents materials, del paper a l’acer o al formigó. Les maquetes estan totes a la vista. Unes quantes al taller, ubicat a la segona caixa, tancat per allò de la pols, la resta per tot l’espai: rere la biblioteca de la paret nord-est, per exemple. A la textura dels llibres s’uneix el fet que estiguin retroil·luminats, amb maquetes que apareixen, eventualment, al seu darrere. Maquetes al sostre, com un tros de cel-ras del restaurant japonès Icho, realitzat per a avaluar el seu efecte, convenientment reciclat com a làmpada d’una dels espais de reunió.

     Recordo el taller de Constantin Brancusi: el tema no era la producció d’escultures, sinó com aquestes s’ubicaven a l’espai. Això convertia l’estudi en metaobra, el lloc on realment prenien sentit les altres obres que després acabaven escampant-se pel món. Igual al taller d’en Josep: la posició de les maquetes qualifica l’espai d’una manera tan decisiva que, aquest, no es pot entendre sense elles. Hi ha maquetes que no es poden moure separant visualment l’espai de reunió del pati. Maquetes adossades a una mitgera. Maquetes matisant l’accés. Maquetes privatitzant el seu propi despatx, un dels cubicles interiors tot fusta i llums baixes. Maquetes marcant recorreguts. Maquetes de treball reciclades en maquetes de treball de maquetes de treball que, alhora, són maquetes d’exhibició privada per a qualsevol que necessiti servir-se d’elles.

maqueta separant el pati de la sala de reunions

     L’estudi digereix constantment els seus propis processos de treball i els converteix en arquitectura pura i dura, un joc ambigu i complex que podria tallar-se per qualsevol lloc i aquest tall ambigu seria un principi i un final de la seva arquitectura: una estructura rizomàtica pura.

Per a què?

     L’estudi és un reflex perfecte de l’arquitectura de Josep Ferrando. Aquesta comença treballant sobre el lloc. Entenent-lo. Dibuixant-lo i redibuixant-lo. Estudiant, presentant, representant, arquitecturitzant a través d’ell. Fent-se les preguntes adequades.

     Josep Ferrando manté un estudi poblat, amb molta gent i activitat. La mitjana d’edat dels seus integrants és molt jove. I es nota. La seva feina s’alimenta de les dues vies clàssiques: encàrrecs privats i públics mitjançant concursos fets allà on es pugui: de Suïssa a Xile, les Espanyes, Catalunya. En Josep viatja molt, recolzat, també, en la seva pota docent: és un professor sol·licitat a facultats de tot el món.

     L’espai dissenyat pel Josep i el Roman té un caire molt domèstic. Si tingués un llit seria, tranquil·lament, una casa. Aquest caràcter fa que pugui ser usat de moltes maneres: com a espai de treball. Com a aula. Com a sala d’estar. Com a biblioteca on, sense més, posar-se a llegir un llibre als múltiples racons agradables que crea. Per això en Josep té allà la biblioteca: a l’estudi s’hi està bé. És un espai que permet ser usat indolentment. El sistema d’il·luminació és important: tan llums d’ambient, indirectes, bones per a generar activitat, com llums més baixes per a crear intimitat. Et pots relaxar al lloc. Tranquil·lament. S’hi pot reflexionar. La seva ubicació a un pati interior de mançana li dona un silenci gairebé religiós, aconseguit a tan sols vint-i-dos metres d’un carrer de l’Eixample.

     La presència de l’exterior a dins, mitjançant el pati, és també molt important. La seva part coberta permet estar-s’hi, treure una cadira, pensar i parlar fora. Fins i tot treballar-hi. 

     A l’estudi es fan concursos en col·laboració, amb molts arquitectes involucrats. Hi regna un bon ambient que es palpa només entrar-hi. Quan els projectes es tornen corporis, una o dues persones (un equip reduït) més en Josep en persona porten tot el projecte des del principi fins al final, fugint de les tasques especialitzades. No hi ha dibuixants de fusteries o experts en plànols de sanejament, tan sols diversos graus d’intensitat: algú s’hi fica a fons i en Josep pot tenir una visió en perspectiva del conjunt.

     S’hi treballa molt a ma: dibuixos, maquetes. Impressions constants de la documentació. Fins i tot s’introdueix el treball a ma directament a l’ordinador: un dels accessoris més usats de l’estudi són les tauletes digitals que permeten dibuixar a ma directament a la pantalla de l’ordinador. No hi ha un mètode prefixat ni un estil determinat de dibuix: cada proposta imposa el seu.

     Això té un doble propòsit: el control del projecte (qualsevol de nosaltres que hagi treballat a un estudi construint físicament un edifici ho sap) i la producció, en cada moment, d’un document que pugui ser, en ell mateix, arquitectura. La feina d’un arquitecte sempre ha estat incerta, i en Josep, com tots nosaltres, ha vist cancel·lats projectes a gairebé qualsevol estadi de desenvolupament. Si la documentació de treball és susceptible de convertir-se en arquitectura, la inversió de temps realitzada sobre el projecte sempre es podrà recollir i reciclar.

     Tota la documentació és, doncs, finalista: dels panels de concurs als projectes d’execució. Òbviament qualsevol de les maquetes a qualsevol estadi. Tot té entitat, de manera que, quan en Josep seu al teu costat mostrant-te el projecte, en realitat t’està mostrant arquitectura: la té sempre a les seves mans independentment de si el que està manipulant és un maó, una maqueta, un moble o un plànol: el propi procés és arquitectura.

     Potser aquesta sigui l’única manera de tenir fotografies sense gent que puguin tenir entitat, tot i que en alguns edificis dobla la sessió: amb gent i sense. L’arquitectura sempre hi és present, en un procés continu, rizomàtic, del que el seu propi estudi n’és un bon reflex.  

Sobre l’enderroc de Vil·la Urània

     No sóc exactament un conservacionista a l’hora de tractar amb el patrimoni històric construït de qualsevol ciutat. He seguit d’una manera molt tangencial l’assumpte de l’enderroc de Vil·la Urània, fins que les darreres declaracions que he sentit als mitjans de comunicació m’han fet veure que havia d’escriure alguna cosa al respecte.

     Vil·la Urània és una finca amb una casa d’un estil indefinit, ubicada en una posició molt estranya a la seva parcel·la: al bell mig, equidistant de la Via Augusta i el carrer de Saragossa. Una mena de gra urbà, segons con alguns ho deuen veure, que dificulta molt l’increment d’edificabilitat. Vil·la Urània s’ha quedat enclotada en aquella parcel·la, desubicada en relació a una ciutat que s’ha transformat en alguna altra cosa.

     La pròpia casa no té un valor arquitectònic rellevant.

     Crec que és un error, un complet error, enderrocar-la.

     La raó per que s’ha arribat aquí és, al meu entendre, doble: se’n pot trobar una d’arquitectònica i una d’històricosocial. Aquesta darrera, per la que començaré, funciona en dues velocitats, la global i la local.

     La història s’explica exactament com George Orwell va postular a la seva novel·la 1984, una de les més visionàries que conec. Orwell, al seu llibre, remet el passat a un present continu que l’està recreant contínuament. Per tant qui som és qui volem ser ara. Sense cap altre referent històric amb sentit. Orwell posa un exemple a la pròpia novel·la, on especula amb un mon dividit en tres potències, cada una de les quals té poder suficient per resistir una aliança temporal de les altres dues. Aquestes aliances, en pro de l’equilibri global, varien cada pocs anys, i, amb elles, la pròpia història de les aliances. Cada país ha estat sempre sol o sempre aliat amb el seu aliat actual. Varien les aliances, varia la història.

     Catalunya té una sèrie de punts negres històrics que s’expliquen i reexpliquen contínuament en relació a què volem ser al present: un bon exemple d’això és l’explicació del que va passar al país durant la Guerra Civil i la postguerra. Josep Comas i Solà, l’amo de Vil·la Urània, està lligat a aquesta història: catalanista, republicà, científic, va llegar l’edifici a la República. Aquest edifici remet a un passat que, senzillament, no interessa remoure. Per tant, l’enderroc de la casa convé. Com que cantaria molt fer-ne, a posteriori, pisos com els que l’envolten s’han tret de la màniga un equipament que estarà permanentment mal posat.

     La raó arquitectònica diu bastant del servilisme dels arquitectes d’aquest país. Catalunya no és un país d’herois. Els arquitectes catalans no ho han estat mai. Durant el franquisme no van fer absolutament res que pogués ser considerat un instrument de canvi social. Les intervencions a polígons van fracassar estrepitosament: un bon exemple d’això és can Tunis (premiat amb un premi FAD, no ho oblidéssim pas). La resta, majoritàriament obres privades de més o menys qualitat sense cap mena de voluntat de fer país. El dictador va morir al llit sense que ningú el destorbés per res. No el va enderrocar cap antifranquista: ho va fer el Parkinson. El Cap d’Estat actual va ser designat directament per ell i investit amb les següents paraules textuals: “Desde la emoción en el recuerdo a Franco, viva el Rey”. Sobra dir res més.

     Per tant, quan el poder polític parla d’enderrocar Vil·la Urània, es convoca un concurs, Vil·la Urània s’enderroca i el solar pren la imatge exacta que l’Ajuntament vol: nosaltres només en som els executors. Sense més.

     Hi ha una altra raó que he esmentat abans: ampliar i preservar Vil·la Urània no és tasca senzilla. Entenc que la casa no es pot deixar tal com està. Entenc, també, que enderrocar-la és un error. El camí del mig és complicat. Si cap arquitecte d’aquí és capaç de prendre’l, fitxem a l’exterior.

     Un arquitecte català conegut (del que no dubto que té prou talla com per a resoldre el problema urbanístic que aquest edifici planteja) em parlava, fa un cert temps, a una conversa informal, em parlava de la necessitat d’un canvi en la cultura de la preservació del patrimoni arquitectònic. No s’ha d’atendre exclusivament a la qualitat del patrimoni construït, sinó que, per ell, s’ha de fer, també, en els edificis anònims, parc construït a dignificar amb la doble voluntat de posar-lo al dia i aconseguir els paràmetres de confort i estalvi energètic contemporanis i de donar-los una expressivitat que mai han tingut. Lacaton i Vassal a França són un bon exemple d’aquesta voluntat. Vil·la Urània entraria de ple en aquest cas.

     Finalment, la ciutat. La ciutat, qualsevol ciutat, no es caracteritza per la seva homogeneïtat, sinó per les seves discontinuïtats, pels seus problemes no resolts, i pel joc d’equilibris que planteja el seu us. Quan aquests equilibris no estan ben resolts o ben digerits, com és el cas de la Plaça de les Glòries, s’ha de seguir reflexionant sobre ells, i, si ho fem d’una manera seriosa, allunyada de la voluntat especulativa, ens adonarem que ja ho tenim gairebé tot allà. Amb, tan sols, un canvi d’enunciat i una sèrie d’intervencions mínimes aquesta podrà quedar adequadament formalitzada.

     La Plaça Catalunya és un exemple d’espai mal fet que la ciutat s’ha apropiat, sense que, curiosament, hagi arribat mai a funcionar bé: un buit urbà sense sentit, una urbanització plena d’estàtues decimonòniques, jardins absurds, un centre construït per un paviment i gairebé tota la circulació pel seu perímetre. L’Avinguda de la Llum, tancada. Equipaments abandonats. Etcètera. Aquestes contradiccions la defineixen. Sense més. Podria seguir amb el Cinc d’Oros, la Plaça d’Espanya, l’Estació de Sants, l’Avinguda Lluís Companys, etcètera.

     La ciutat és teixit discontinu. Imperfeccions que ens fem nostres. Problemes no resolts. Entropia pura que es rebel·la constantment contra la voluntat de ser ordenada. I ha de ser d’aquesta manera, perquè al precís moment en que aquesta s’ordeni la vida marxarà d’allà. Per tant, si Vil·la Urània no encaixa, millor: més personalitat tindrà la ciutat allà. Així que, per tot el que significa, el seu enderroc és una covardia col·lectiva que ja estem pagant.

Martínez Lapeña-Torres: Casa Garcia, Segur de Calafell, 2_2: la casa

Dec els plànols i la foto d’època de la casa a l’entusiasme de Josep Llobet, que es va interessar en la redacció d’aquest article investigant pel seu compte fins que els va trobar. Gràcies, Josep. 

Fotos de la casa i reconstucció de les seccions: Jaume Prat, març 2012.

Casa Garcia, foto original. Autor desconegut. 

La casa Garcia, avui en dia. 

De pas per un carrer de Segur de Calafell dels perpendiculars al mar, a una distància d’un parell de kilòmetres, em cridava l’atenció un habitatge unifamiliar que, circumstancialment, vaig descobrir que havien projectat i construït José Antonio Martínez Lapeña i Elias Torres entre l’any 68 i el 70, tot i que a la guia on vaig veure la casa surt, com a any, el 72. L’article està fent amb fotos des del carrer, partint de l’observació atenta de la casa, tan en directe com a posteriori, creuant informació planimètrica amb les fotos.

La casa s’integra perfectament al seu entorn, el carrer i les parcel·les circumdants, totes elles construïdes. Un entorn, per tant, artificial, que només conserva una olivera, algun garrofer i el pendent. Els pins són tots ells posteriors a l’edifici. Ara han crescut tant que amaguen bona part de la casa.

Els arquitectes són molt joves quan projecten i construeixen la casa, menys de 25 anys. La casa, però, és una obra madura, sigui pel que sigui: probablement per la consolidació, a través d’unes limitacions que li juguen a favor, de tota una sèrie de referències molt ben païdes.

La parcel·la on s’assenta la casa és complicada. La construcció, pobra: murs arrebossats amb morter de calç pintats de color bordeus, diferenciat l’exterior d’un interior enguixat i pintat de color blanc. Hi ha finestres cobertes per fusteries de fusta i persianes de llibret també de color blanc. Dos classes de rajola: vidrada de la Bisbal pels ampits i rajola del Vendrell, de 14 x 28cm, als paviments, sòcols i minvells. Probablement a les cobertes, resoltes amb un forjat unidireccional recolzat simplement a les parets. Ja està.

El terreny baixa en pendent cap al mar i cap al carrer. Hi ha una diferència de, potser, quatre metres entre la cota d’accés i la cota posterior de la parcel·la. Quan es va construir la casa el terreny estava encara força desforestat. El mar es devia de veure perfectament. Ara la seva visió s’ha substituït, o combinat, amb la dels pins abans esmentats. L’olivera de la foto original sobreviu. Posaria la ma al foc que era a la parcel·la, fos en aquella posició o trasplantada.

La casa amb l'olivera.

La casa pot llegir-se com un habitatge desenvolupat en una sola planta graonada fins que diverses parts de la mateixa miren per sobre les cobertes de les altres. Interiorment es desenvolupa en una mena de raumplan organitzat en funció de la topografia. També pot llegir-se com una mostra d’arquitectura culta: es relaciona amb el lloc a través del bagatge dels arquitectes, sense massa tics vernacles. Cal tenir això en conte a l’hora de parlar d’ella.

seccions.

Elias Torres es defineix, al pròleg de la seva tesi doctoral, com un diletant de l’arquitectura. La casa està projectada, efectivament, per un diletant. La precisió del disseny ve donada per dos factors: els elements constructius i la capacitat que té per adaptar-los a la mida humana. Res més. La resta és tot és per aproximació.

Primer, la casa sembla simètrica però no ho és. Pel sol primer, perquè no volen després. Aquest (juntament amb l’ús dels materials i la seva escala aparent) sigui, probablement, l’únic tret que acosti la casa a l’arquitectura vernacular: aquesta mai és simètrica, tan sols ho sembla. D’aquí la seva harmonia: aquesta despreocupació formal aparent és una més de les mostres de diletantisme dels autors.

cossos estrictament simètrics orientats a sud. 

A partir d’aquesta imatge inicial el tipus edificatori es va adaptant a la parcel·la i al programa, sempre sota aquesta premissa inicial d’una casa simètrica-però-no-tant. La casa s’organitza al voltant d’un eix central molt potent. La planta té una base pictòrica evident: rere seu hi ha John Hejduk, Charles Moore, el primer Frank Gehry. Les influències americanes són òbvies.

La planta (també per aproximació) presenta un ritme molt poètic, gairebé musical: ABABCBC, on A és, aproximadament B+C. Per tant es poden extrapolar una sèrie de Fibonacci, el modulor, lleis clàssiques, etc. Mil coses que estan bé sense obsessionar-se per cap d’elles, tan sols per l’harmonia que podrien arribar a suggerir. Si definim un hipotètic eix Y on fixar aquests ritmes, l’eix X que defineix l’altra dimensió de la planta es torna a relacionar amb ella tan sols per pura aproximació. Proporció, escala humana. Cap misticisme ocult.

La planta en la seva posició relativa a la parcel·la. El carrer és a la part inferior.

La casa pot ser llegida, també, com una casa binuclear rara. Per rara entenc una organització híbrida, desacostumada, amb els dos nuclis disposats en enfilada i el segon d’ells, el de nit, partit en dos per adaptar-lo a la pendent del solar. L’eix parteix els dos nuclis en dos per la meitat, separant l’estar i el menjador de la cuina i les quatre habitacions dos a dos. El nucli d’habitacions s’organitza en base a un espai central, un veritable impluvium cegat, on el descens d’aigua queda suplit per un descens de llum (probablement la lluerna estigui protegida per una persiana de llibret) que ocupa la part central de l’eix i obliga a l’habitant a desplaçar-se del centre ocupat: just el funcionament d’un jardí italià renaixentista.

La zona de dia tindrà una cuina petitona, d’aquelles que se’n deien laboratoris (en realitat un rastre masclista de quan la dona cuinava i els homes se la passaven bé a l’estar, també un rastre d’una zona de servei a la burgesa), un menjador relacionat amb ella i un estar quatre o cinc graons per sota. Potser l’alçada d’un sofà. Imagino els mobles empotrats, a l’eivissenca: un banc, potser la taula, segur el sofà. La resta, cadires de palla, parets enguixades. Potser una rajola del Vendrell sencera de sòcol, com les que formen el paviment. Porxos: porxos al garatge (com un carport) i porxos prolongant l’estar.

Porxos. Carport.

L’eix acaba a la part posterior amb una porta de sortida al jardí, com si es pogués recórrer sencer sense haver de tornar enrere. La casa presenta una munió de semieixos secundaris que només fan que reforçar el principal, a manera de diafragmes que sacsegin la nostra atenció. Quan la mires des del carrer això es nota: les finestres, decantades al sol. Les xemeneies obeint lògiques internes. El cos de l’estar decantant el pes de la casa cap al jardí, a un costat de la parcel·la, com un negatiu buit del ple de la casa, optimitzant la seva superfície.

L’eix es marca, també, a la volumetria, en forma de coberta lleugerament deprimida. La lluerna de l’impluvium no és visible des del carrer.

Menció especial als patis exteriors: coixins que permeten que la topografia s’adapti millor. Un test per una olivera. Alguns d’ells tenen tan sols cinquanta per cinquanta centímetres, potser els patis més petits amb sentit que mai hagi vist, com els disposats a banda i banda de la porta d’entrada. Creuant informació s’aprecia com les portes de l’eix estan envoltades de llum. Sempre. La continuïtat espacial que ha d’atorgar aquest sistema, associada a la privacitat que aconsegueix respectar, la fa una de les cases més vivibles que conec: com sempre, la bona arquitectura no planteja disjuntives. Tot ho inclou.

L’habitatge està, afortunadament, catalogat per dins i per fora: L’ajuntament de Segur de Calafell ha detectat algunes de les bones mostres d’arquitectura moderna i les ha procurat salvar. En falta, però, alguna més, com per exemple, la casa que Gabriel Mora, Albert Viaplana i Helio Piñón van construir al terme municipal més o menys contemporàniament a aquesta. Sembla ser que algú té clar quins són els referents a tenir en compte. 

La policromia.

Martínez Lapeña-Torres: Casa Garcia, Segur de Calafell, 1_2: el context

Fotos: Jaume Prat, agost 2008. Església, març 2012. 

1- El context físic.

     A principis del segle XX gran part de les terres espanyoles estaven en mans de la noblesa. D’aleshores ençà, ajornant una sèrie de plans de reforma agrària que, encara avui en dia, sembla quimèric portar a terme, se n’han anat venent bona part al ritme de la seva decadència. La gran majoria d’elles han acabat urbanitzades, constituint l’embrió del creixement del parc construït d’aquest país.

     A la immediata postguerra civil, sobre mitjan anys 40, una sèrie de nobles locals posseeixen una finca (la de Sant Miquel) entre els municipis de Calafell i Cunit, més a prop del primer que del segon. No tinc clar si el seu límit és la N-340 o el propi mar. S’estén per una sèrie de terrenys costeruts que miren el mar, assolellats, poblats de garrofers i oliveres. Alguna pineda. Margallons. Hi ha molt poques feixes, el que vol dir que són terrenys poc treballats. Conforme ens acostem al mar, tota la franja costera entre Cunit i Calafell està formada per aiguamolls poblats de joncs, espart i altres plantes autòctones.

     Els propietaris encarreguen un projecte per a una urbanització de luxe a un aleshores joveníssim Manuel Baldrich, el mateix arquitecte que va morir prematurament als 55 anys, deixant-nos el pavelló Cambó de la Maternitat (on, diria, encara s’ubica COM ràdio) i les piscines Sant Jordi de la Universitat Industrial, entre d’altres projectes al mateix recinte. Aquestes s’acaben l’any de la seva mort, 1966.

     Baldrich concep una ciutat-jardí tradicional, sense centre, amb els seus (pocs) equipaments sobre la N-340 i una església més o menys al lloc on es creu que hi haurà més vida. Església construïda enterament en formigó per l’arquitecte Jaume Teixidó, del que no en tinc cap altra notícia, de qualitat arquitectònica excepcional, que algun dia prometo ressenyar aquí.

Església de Segur de Calafell. Jaume Teixidó, arquitecte. Disculpeu la pèssima qualitat de les fotos, preses i processades des d'un mòbil. 

     El pla de Baldrich arriba a tan altes esferes que s’aconsegueix (via intervenció directa del propi dictador) una estació de tren expressa per al lloc: si us hi fixeu no està equidistant entre Cunit i Calafell, sinó posada on més convé al projecte sense atendre a cap altra consideració urbanística que els límits de propietat de la finca original. Sembla ser que aquesta estació va costar una casa gratis per al director de RENFE.

Segur de Calafell, a l'actualitat. La casa Garcia queda al marge esquerre de la fotografia, al mig. 

     Actualment, Segur de Calafell està completament urbanitzat. Costaria trobar alguna parcel·la verge. Els rastres del pla de Baldrich encara es perceben clarament, i fan que aquesta urbanització sigui més agradable i humana que qualsevol de les que la envolten. La pressió urbanística ha obligat a construir ponts sobre la N-340 i a tancar tot el perímetre de les vies del tren, que cada any es cobraven alguns estiuejants. Els aiguamolls ja no existeixen: la costa és gairebé un continu des de Vilanova fins a Creixell, amb tan sols uns centenars de metres verges (com un tros de platja adjacent a la Riera de Sant Salvador, entitat municipal que, al pertànyer al Vendrell, ha aconseguit una especulació menys salvatge que la dels municipis veïns, sense cap altra font de finançament que el turisme).

     El planejament actual és la suma de petits planejaments, una visió miop que mai ha volgut assumir la condició unitària d’aquesta manta que cobreix aquests kilòmetres de costa catalana de milers i milers de segones residències. Allà on hi ha hagut sort, com a Segur, el pla era correcte... als anys 40. On no, regna l’anarquia. Hi ha conflictes constants a les llindes entre municipis. Tot el conjunt està dramàticament subequipat. El transport està mal gestionat. Sense parlar del tema de la població flotant, absolutament dramàtic, i del fet que les economies locals depenen absolutament d’ella. L’economia no turística està ofegada.

2- les segones residències.

     L’arquitectura d’aquestes segones residències s’ha anat transformant amb el temps, a ritme de dos factors interconnectats: el canvi de paradigma cultural i l’especulació. Sobre les arquitectures de vacances dels anys 70 se n’han escrit, amb una certa nostàlgia, articles interessants. Singularment els arquitectes Manel Gausa i Xavier Monteys ho han estudiat amb una certa atenció, en Manel més al nord (la pineda de Castelldefels) i en Monteys d’una manera més genèrica. Resulta complicat no compartir la seva visió un tant nostàlgica, sobretot perquè subscric al cent per cent la seva tesi principal (compartida, a la que han arribat tots dos per separat): aquestes segones residències es van convertir en un laboratori d’habitatge excepcional, amb tipologies, solucions arquitectòniques i maneres d’entendre l’espai diferents a les d’un primer habitatge, i, curiosament, plenament extrapolables a ell.

Dues mostres d'arquitectura costera: la casa de la primera foto tindrà uns quaranta anys, la de la segona uns trenta, i està ubicada al passeig marítim. 

      Provo d’unir la meva visió a les seves, amb voluntat de complementar-les més que de criticar-les.

     El tema principal d’aquestes segones residències és una distància mental respecte de les primeres que porta als seus habitants a concebre-les d’una altra manera: quan es marxa de vacances es marxa de debò. Encara que la distància física sigui poca (des dels anys seixanta fins ara, Segur de Calafell, per centrar-ho a algun lloc, mai ha estat a més d’una hora i mitja de distància en cotxe, o una hora en tren, de Barcelona, o està a dues hores de Saragossa, d’on venen gran part dels estiuejants) la distància mental és molta: quan estiueges, estiueges. Sense més. Per tant, canvien les relacions familiars, canvia l’actitud vers el treball, canvia l’estat d’ànim.

     El tips de confort canvia, també, radicalment: s’accepta, en nom de la natura i del mar, en nom de la relació amb les copes dels arbres i de la gespa i de la sorra, una certa incomoditat per la calor, pel vent, per les pluges ocasionals, aquí torrencials: tot això forma part del privilegi de ser allà, i contribueix a crear distància respecte la primera residència.

     La relació interior/ exterior d’aquestes cases és més franca. No tenen aire condicionat, l’aïllament tèrmic és escàs i, per tant, els espais intermedis es potencien al màxim: terrasses, tendals, porxos, jardins ombrejats. Els espais interiors tenen, gairebé sempre, ventilació creuada. S’accepta la calor del lloc com una dada més: es viu a l’exterior, que és concebut més amable, més dòcil que actualment. Una sola dada: mireu la vegetació que envolta les cases (o blocs d’habitatge) construïdes als setanta i compareu-la amb l’actual. Potser l’anterior dobli o tripliqui l’actual. Tranquil·lament: l’exterior és un espai actiu de l’habitatge.

     L’arquitectura es diferencia, en aspecte, clarament del de la primera residència: sigui per la sobreabundància de terrasses, moltes d’elles plenes de testos cuidats, mai cobertes, sempre ocupades com una sala d’estar més, sigui per la disposició de les finestres, les crugies dels habitatges, els materials de construcció o l’absència d’ornamentació.

Dues façanes a primera línia de mar. Edificis de més de trenta anys (el primer amb els ampits reformats).

     Menció especial per les plantes baixes dels blocs d’habitatge (i d’algunes cases unifamiliars quan tenen més d’una planta). Els pilotis no han funcionat mai al nostre país... excepte a aquests blocs de segona residència. Aquests formen uns espais ambigus, sempre semiprivats, barreja d’aparcament, espai de trobada, segon o tercer menjador, zona de joc per a nens... és una àrea comunitària formada, exclusivament, per un paviment dur, l’estructura portant pelada i un accés a les plantes superiors. Aquest espai es va negociant entre els propietaris i s’usa pel que convé a cada moment. Harmoniosament.

         

     Actualment tot això ha canviat, pels factors abans esmentats. Ara s’estiueja menys. I, quan es fa, es tendeix a traslladar la casa d’hivern a la platja. Literalment. La distància mental ha disminuït: El factor principal és, crec, que les relacions familiars no canvien durant les vacances. Es requereix, per tant, la mateixa televisió de no sé quantes polzades, la mateixa connexió d’internet de banda ampla, els mateixos gadgets a les habitacions dels nens. La mateixa relació de privacitat que a la primera residència. Tot això porta a uns tipus arquitectònics radicalment diferents. Adéu a les ventilacions creuades: les portes de les habitacions es tanquen. El volum de la tele destorba. Ha aparegut l’aire condicionat i, amb ell, una nova relació interior/ exterior: ara l’exterior és aquella cosa on hi ha el mar i on sues perquè fa calor, és allò que hi ha entre casa teva i un restaurant que també té aire condicional. O entre casa teva i la discoteca, o onsevulla que vagis. L’exterior és hostil, ordinari: fa calor i la suor enganxa. Ecs. Si mirem els passejos marítims descobrirem que cada cop hi ha menys gent que passeja i més gent que fa esport: o hi vas expressament a fer alguna cosa o no el toques per a res.

     Les terrasses dels habitatges estan desapareixent lentament. I, quan hi són, són una habitació tancada respecte la resta de la casa. La seva riquesa de relació respecte de l’exterior s’ha perdut: ja no són necessaris els tendals, ni la vegetació ni les persianes: per què si tenim frigories?

     Les plantes baixes, per la pressió especulativa, ja tenen habitatges, tots ells amb un petit jardinet que els separa d’un carrer que, per tant, fa de mal passejar. Han aparegut soterranis permanentment barallats amb el nivell freàtic. Les zones comunitàries s’han especialitzat, han aparegut piscines, totes de la mateixa mida, la necessària perquè la comunitat s’estalviï de pagar el socorrista, i han desaparegut completament els espais no especialitzats: tot està pautat. Un promotor no es pot permetre la indiferenciació d’aquests espais: resultaria massa car.

     L’arquitectura culta també ha canviat: quan apareixen nous habitatges unifamiliars solen tenir una relació molt directa entre interior i exterior. Però torna a ser diferent: els dos espais es conceben en continuïtat perfecta; les finestres són completament abatibles, desapareixen, es fiquen dins les parets. El paviment continua (cosa que no havia passat mai) i ni tan sols són acceptables els ressalts que apareixen quan tens un forjat continu i vols impermeabilitzar l’exterior. La construcció s’ha forçat, l’espai és únic, promiscu, indiferenciat. La gradació és exclusivament climàtica: protegir els estars de la calor exterior, no pas separar-los subtilment.

     L’arquitectura contemporània es relaciona amb l’exterior amb la lògica del tot o res: o es nega als habitatges amb aire condicionat o es vol un pavelló que concebi el jardí i l’espai interior com un sol lloc: la casa és la parcel·la, i els límits de propietat, la façana. Per tot això (sense que aquesta segona opció em sembli del tot malament: tan sols en critico la seva reiteració, no pas la qualitat d’alguns edificis així concebuts) sento, també, una certa nostàlgia d’un temps en que l’acceptació d’una certa incomoditat física portava a una altra manera de concebre l’habitatge. S’objectaran les normatives actuals: la meva teoria respecte d’elles és que segueixen el canvi cultural, no pas que l’imposen. Si es volguessin les segones residències diferents hi hauria normativa específica per elles. I no ha passat.

     Les fotos que acompanyen aquest article són d’habitatges de Calafell i Segur de Calafell de diferents èpoques. Jutgeu-les vosaltres mateixos. 

Tots aquests edificis tenen menys de deu anys i estan ubicats a menys de dos minuts de la platja, entre Segur de Calafell i Calafell. El darrer d'ells està situat a primera línia de mar.